El Far Invertit
Capítol 1: Ecos a la Pedra i la Clau Oxidada
El Far de Cavalleria s’alçava al promontori assotat pel vent, la seva silueta blanca i robusta retallada contra el cel mudadís de Menorca. Generacions enrere, la seva flama havia estat una esperança per als navegants, un alè de terra ferma a la fosca del Mediterrani. Per a Elías Ferrer, que tornava a la illa en l’estiu sufocant del 2025, orfe de pare, el far duia una sensació més fonda, un eco de secrets familiars callats i llegendes remorejades sobre el seu avi, Damià Ferrer.
L’herència paterna era una pobresa: una vella casa de pedra amb vista franca al far, un lloc on el vent udolava sense atur i l’olor salobre de la mar impregnava cada racó. Damià. El nom surava en la memòria familiar com una ombra vella, un inventor eixut que s’havia reclòs vora el far els darrers anys, absort en experiments que ningú entenia. Es deia que la mateixa torre, amb el seu aïllament i l’aire de misteri, havia estat el cor de les seves rares recerques.
Remenant per la casa, Elías topà amb el llegat del seu avi: una pila polsosa de diaris lligats amb cuiro i plànols enrevesats, la cartografia d’una ment que havia ballat perillosament a prop de sa fondària des seny perdut. Els diagrames de rellotges amb engranatges impossibles i constel·lacions oblidades es mesclaven amb notes en un català antic, esquitxades de símbols alquímics i referències esotèriques al temps com una cosa viva, mal·leable. Una frase tornadissa, escrita amb tinta tremolosa, el torbà de ple: "El temps no és una línia recta, sinó un cercle viciós que devora els seus fills."
Als plànols, Elías s’adonà d’una indicació estranya: una secció subterrània al far que no figurava en els esquemes convencionals. Era un buit ombrívol, marcat amb un símbol que semblava una serp mossegant-se la cua. Al costat dels diaris, hi trobà un manat de claus oxidades, restes d’un temps on el far demanava una presència humana constant. Una d’elles, més vella i forjada amb llautó fosc, irradiava una estranya fredor al tacte.
Empès per una curiositat que es fonia amb una creixent neguit, Elías esperà la nit. La casa s’enfonsà en un silenci que ofegava, només trencat pel lament del vent. Amb la vella clau de llautó a la butxaca i una llanterna com a única guia, anà cap al far, la seva silueta blanca retallada fantasmagòricament contra el cel estelat. La propietat vora el far era accessible, un terreny rocós ple de brossa forta, però la torre principal restava tancada, custodiada per una porta de fusta i ferro pesada.
Seguint les indicacions críptiques dels plànols del seu avi, Elías voltà la base del far, palpant la pedra freda i humida. Finalment, descobrí una porta de servei oblidada, gairebé engolida per l’heura i l’arena acumulada. El pany, rovellat pel salnitre, oferí una resistència breu abans de cedir amb un gemec metàl·lic al gir de la clau de llautó.
L’aire a l’altra banda era dens i carregat d’una olor d’humitat i pols antiga. Una escala estreta de pedra baixava en espiral cap a la fosca. Elías encengué la llanterna, el seu feix tremolós descobrint parets cobertes de brossa i esglaons gastats per passes incontables. Al final de l’escala, s’obrí un espai subterrani, un soterrani polsós i oblidat que no figurava en els plànols moderns del far. Aquest era el laboratori secret de Damià Ferrer.
Elías passà el feix de llum per l’estança. Prestatgeries rovellades s’alineaven contra les parets, plenes de flascons amb líquids tèrbols, instruments estranys de metall i llibres lligats amb pell amb títols incomprensibles. Al bell mig de la sala, jeien les restes desmuntades d’una màquina complexa, un embull d’engranatges de bronze, tubs de vidre trencats i bobines de coure ennegrides. Al costat, escampats sobre una taula plena de pols, hi havia més diaris i quaderns, les darreres confessions i teories del seu avi, esperant ser descobertes en la penombra del seu oblit. L’aventura d’Elías per entendre el llegat del seu avi tot just havia començat, sense saber que l’arrossegaria a un abisme de terror temporal i còsmic.
Capítol 2: Els Diaris del Temps Fracturat
La pols ballava al feix tremolós de la llanterna mentre Elías examinava els diaris del seu avi. Les pàgines groguenques eren plenes d’una cal·ligrafia nerviosa, a vegades interrompuda per ratlles furioses i dibuixos esquemàtics que semblaven desafiar les lleis de la física. A mesura que Elías s’endinsava en la ment de Damià Ferrer, una imatge que neguitejava començava a emergir: la d’un home lúcid consumit per una obsessió que l’havia portat al caire de la follia, si no més enllà.
Els primers diaris parlaven dels inicis de la seva recerca, una fascinació per la naturalesa del temps que havia començat com una curiositat científica i que a poc a poc s’havia transformat en una cerca desesperada per desentrellar-ne els secrets. Damià teoritzava sobre el temps no com un corrent lineal, sinó com un teixit complex i mal·leable, susceptible a la manipulació per mitjà de l’energia i l’alineació còsmica. El Far de Cavalleria, amb la seva llum potent i la seva ubicació en un punt energètic de la illa (segons les seves pròpies teories esotèriques), s’havia convertit en el laboratori i l’àncora dels seus experiments.
A mesura que avançava en la lectura, el to dels diaris es tornava més erràtic i paranoic. Damià descrivia fenòmens estranys que passaven al far: ecos de veus que no eren del present, fluctuacions inexplicables en els instruments, la sensació constant de ser observat per quelcom invisible. Començava a sospitar que el temps mateix reaccionava als seus intents de manipular-lo, manifestant-se de formes subtils però inquietants.
Una entrada, en particular, gelà la sang d’Elías. Datada anys enrere, descrivia un experiment en què Damià havia aconseguit, aparentment, enviar un objecte petit a través del temps, només perquè tornés deformat i cobert d’una substància viscosa i desconeguda. "El temps no és un buit", havia escrit el seu avi amb lletra tremolosa. "Està habitat... per coses que dormen en els intersticis de l’eternitat." Aquesta insinuació d’una presència còsmica latent, esperant ser despertada, ressonà amb les teories fosques que Elías havia llegit en textos oblidats de física quàntica i mitologia antiga.
Els darrers diaris eren els que més torbaven. Descrivien experiments cada vegada més desesperats, intents fallits de "corregir errors" en el passat (sense especificar quins), i una creixent sensació d’estar atrapat en un bucle. Hi havia esments críptics de trobades amb "altres jo", de línies de temps que es bifurcaven i es fusionaven de formes caòtiques. La paradoxa de l'avi es mencionava explícitament, no com una abstracció teòrica, sinó com un perill real i tangible que Damià semblava haver desfermat.
"L’arrel és corrompuda", va escriure en una de les seves darreres entrades llegibles. "Cada intent de podar només fa que creixin més branques retorçades. El far... ja no és un conducte. És una presó. I quelcom arriba per les esquerdes del temps." La darrera pàgina contenia un únic dibuix: la serp mossegant-se la cua, envoltada d’una sèrie de símbols incomprensibles i una data: la Nit de Sant Joan.
Elías aixecà la vista dels diaris, la ment giravoltant amb les implicacions del que havia llegit. El seu avi no només havia bastit una màquina del temps, sinó que semblava haver desfermat quelcom terrible, atrapant-se a si mateix i, potser, a tota la illa en un malson temporal. La Nit de Sant Joan. La data es repetia obsessivament. Era aquesta la clau? El moment en què el vel entre els mons s’aprima, permetent que horrors atemporals creuin al present?
Una sensació d’urgència s’apoderà d’Elías. Necessitava entendre què havia passat, la naturalesa de la paradoxa que el seu avi havia invocat i l’amenaça còsmica que semblava aguaitar als marges del temps. La reconstrucció de la màquina ja no era només una qüestió de curiositat científica; s’havia convertit en una cerca desesperada de respostes, una cursa contra un temps que ja no fluïa amb normalitat al Far de Cavalleria.
Capítol 3: El Murmuri de les Ones i l'Ombra a l'Aigua
La llum de l’alba es filtrava per les finestres estretes del soterrani del far, tenyint la pols en suspensió d’un to ataronjat malaltís. Elías havia passat la nit en blanc, alternant entre la lectura febril dels diaris de Damià i l’examen de les restes de la màquina. L’aire continuava sent dens, però ara semblava vibrar amb una energia subtil, com el brunzit a penes perceptible d’un insecte atrapat en ambre.
Decidí que necessitava aire fresc i una altra perspectiva. Sortí del far just quan el sol començava a escalfar les pedres antigues. La mar, habitualment d’un blau intens i acollidor, avui semblava més fosca, amb una superfície vidriosa que no reflectia el cel amb la seva claredat usual. Les ones trencaven contra els penya-segats amb un so més gutural, menys un murmuri i més un grunyit contingut.
Anà cap al poble de pescadors veí, Fornells, amb l’excusa de comprar provisions. Al cafè del port, mentre xarrupava un cafè amb llet aiguat, escoltà fragments de converses. Uns vells mariners parlaven en veu baixa sobre la pesca, més escassa del que és normal, i sobre corrents estranyes que havien arrossegat les seves xarxes cap al nord, cap a Cavalleria. Un d’ells, un home amb la pell socarrimada com el cuiro vell i ulls del color de la mar en hivern, es fixà en Elías.
"Tu ets un Ferrer, no?" digué el vell, amb la veu aspra com el paper de vidre. "El nét de Damià. El boig del far."
Elías assentí, un poc incòmode. "Vau conèixer el meu avi?"
El vell deixà anar un riure sense joia. "Conèixer-lo... Tothom a la illa sabia d’ell. I no per bé. Parlava de coses que cap cristià hauria de nomenar. Deia que la mar aquí... no és com les altres mars. Que guarda secrets antics." Feu una pausa, mirant cap al promontori de Cavalleria. "Des que tu has arribat, la mar està estranya. Com si quelcom s’hagués despertat."
Les paraules del vell ressonaren en Elías, afegint una capa més de neguit a la ja pesada càrrega dels diaris. De tornada a casa, hi trobà en un calaix oblidat una caixa d’eines del seu pare, rovellades però funcionals. La idea de reconstruir la màquina de Damià era aclaparadora, però potser podria entendre’n el funcionament si aconseguia activar alguna de les seves parts.
Tornà al soterrani del far. Hi identificà el que semblava ser una unitat de control central, un panell amb diversos dials i palanques rovellades. Amb cura, netejà els contactes, revisà els cables de coure ennegrits i, amb un nus a l’estómac, hi connectà una bateria de cotxe que havia trobat a la caseta de les eines.
Durant un instant no passà res. Després, un brunzit greu omplí l’estança, acompanyat d’una olor agra d’ozó. Una de les bobines de coure començà a brillar amb una llum blavosa tènue. Elías observà fascinat i aterrat. Moguer un dels dials, i el brunzit augmentà de freqüència, tornant-se gairebé dolorós. De sobte, una de les bombetes nues que il·luminaven precàriament el soterrani parpellejà i s’apagà. Després una altra. I una altra. El feix de la seva llanterna semblà encongir-se, la seva llum absorbida per una foscor creixent que no era simplement absència de llum, sinó quelcom més dens, més tangible.
I llavors ho veié. Per una fracció de segon, la paret de pedra davant seu es tornà translúcida, com un vel agitat pel vent. Al darrere, no hi havia la terra del penya-segat, sinó un paisatge impossible: un cel d’un color violaci malaltís sobre una mar negra i oliosa, i a la distància, una silueta titànica, vagament geomètrica però amb angles que ferien la vista, quelcom que es movia amb una lentitud còsmica. La visió durà menys d’un parpelleig, però la imatge quedà gravada a la seva retina.
Un clic metàl·lic el tornà a la realitat. La bobina s’havia apagat. El soterrani tornà a la seva penombra habitual, però l’aire estava carregat d’una nova tensió, freda i expectant. Elías s’adonà que no només havia encès una màquina; havia obert una finestreta. I quelcom, a l’altra banda, podria haver-lo vist mirar.
Pujà corrent les escales, el cor picant-li al pit. En sortir a l’exterior, el sol de la tarda li semblà estranyament pàl·lid. Mirà cap a la mar. Vora la costa, on les roques trencaven les ones, veié quelcom fosc i gros flotant just davall la superfície. No era una alga, ni un tronc. Tenia una forma vagament orgànica, amb protuberàncies que es movien amb indolència. Mentre observava, una secció de la massa fosca s’alçà lleugerament fora de l’aigua, com un tentacle que explorava, abans de submergir-se lentament de nou.
La Nit de Sant Joan era a només uns dies. I la mar al voltant de Cavalleria semblava prendre una vida pròpia i monstruosa.
Capítol 4: La Vetlla de Sant Joan i el Col·leccionista d'Ecos
Els dies abans de la Nit de Sant Joan es varen lliscar amb una lentitud opressiva. Elías gairebé no dormia, perseguit per malsons fragmentats del paisatge violaci i l’ombra a l’aigua. El far s’havia convertit en un centre de gravetat del que era anòmal. Les ràdios de la casa només emetien estàtica amb murmuris entrellaçats que semblaven formar paraules en un idioma desconegut. Les gavines evitaven volar per damunt del promontori, i una estranya floridura d’un color grisós i fosforescent havia començat a créixer a les pedres de la base del far, especialment al voltant de la porta del soterrani.
Elías hi trobà un quadern més petit i gastat de Damià, amagat sota una llosa solta al terra del laboratori. Aquest no contenia equacions ni diagrames, sinó reflexions més personals i esgarrifoses. "El temps té memòria", havia escrit Damià. "I Cavalleria és la seva biblioteca. La màquina no viatja, només permet llegir els volums prohibits. Però hi ha bibliotecaris. Col·leccionistes d’ecos. No els agrada que toquem les seves possessions."
La tarda de la Nit de Sant Joan arribà amb un cel plomís i una humitat sufocant. A la distància, cap a l’interior de la illa, es veien les resplendors de les fogueres festives, però a Cavalleria regnava un silenci antinatural, només trencat pel batec sord de la mar. Elías sabia que no podia quedar-se a casa. Quelcom l’atreia irremeiablement cap al far, cap a l’epicentre de la tempesta que s’acostava.
Amb la vella clau de llautó i la llanterna, tornà a baixar al laboratori. La floridura grisosa cobria ara gran part de les parets, i emetia una lluentor pàl·lida i pulsant. L’aire era gèlid. Decidí no intentar activar la màquina de nou. En lloc d’això, s’assegué a terra polsosa, amb els diaris del seu avi escampats al seu voltant, esperant.
La primera manifestació fou subtil. Un canvi en la pressió de l’aire, una olor d’ozó i de quelcom més, quelcom dolç i pútrid alhora, com flors mortes submergides en aigua de mar. Després, els ecos. Murmuris que semblaven emanar de les mateixes pedres, fragments de converses, crits ofegats, el plor d’un nin. Eren els "ecos" de què parlava Damià, fragments de temps atrapats al lloc.
De sobte, una veu clara i propera li murmurà el nom: "Elías."
Es girà bruscament, però no hi havia ningú. La veu tornà a sonar, aquesta vegada des d’un altre racó. "Sabem que ets aquí. L’observador. El que pertorba el teixit."
La por es convertí en un gel que li recorria les venes. "Qui ets?", aconseguí preguntar, la seva pròpia veu un tremolor.
Un riure sec, com fulles arrossegades pel vent, omplí l’estança. "Som els qui eren abans. Els qui seran després. Els qui naveguen pels corrents que tu a penes intueixes."
La llum de la seva llanterna començà a parpellejar erràticament. En els breus instants de foscor, Elías cregué veure figures a la perifèria de la seva visió, altes i primes, amb contorns que semblaven difuminar-se i canviar. No eren humanes. Les seves formes eren fluides, com fum solidificat, i d’elles emanava una sensació d’antiguitat insondable i una freda intel·ligència.
Llavors, el terra sota els seus peus tremolà. Un cruixit ressonà des de la màquina desmuntada. Un dels engranatges de bronze començà a girar lentament, per si sol, emetent un grinyol lastimós. Després un altre. La màquina semblava intentar reconstruir-se, animada per una voluntat aliena.
Una de les figures ombrívoles es materialitzà més clarament davant seu. No tenia rostre, només un buit remolí on haurien d’estar les seves faccions. Estengué un apèndix que semblava un braç fet d’ombres i tocà un dels diaris de Damià. La pàgina s’arrugà i es tornà cendra a l’instant.
"Massa coneixement per a ments fràgils," sisejà la veu, que ara semblava venir de tot arreu i de cap. "Damià Ferrer obrí una porta que no havia de fer. Intentà corregir allò incorregible. Alterà el flux."
"Quin flux?", preguntà Elías, lluitant per mantenir la calma.
"El vostre. El de la vostra insignificant espècie. Hi ha esdeveniments que han de passar. Línies que no s’han de creuar. El teu avi intentà salvar quelcom que estava destinat a perdre’s. I en fer-ho, creà una ferida."
La figura assenyalà cap a la paret on Elías havia tingut la visió. "Aquesta ferida ara sagnava cap a altres... plans. I quelcom molt més antic i famolenc ha sentit l’olor de la sang."
La llum de la llanterna es morí del tot. Elías quedà submergit en la foscor fosforescent de la floridura. El brunzit de la màquina s’intensificà, i sentí una pressió aclaparadora, com si el temps mateix es plegués sobre si mateix. Escolà un crit, un crit que reconegué vagament com el del seu avi, però distorsionat, multiplicat, com si vingués de moltes goles alhora.
La Nit de Sant Joan havia obert les comportes. I els Col·leccionistes d’Ecos havien vingut a reclamar allò que consideraven seu, incloent-hi, potser, el mateix Elías.
Capítol 5: El Cor del Cercle Viciós i la Promesa Trencada
La foscor fosforescent del soterrani bategava al ritme d’un cor monstruós. Elías s’acotxà contra la paret, sentint les vibracions de la pedra freda contra l’esquena. Els murmuris s’havien convertit en un cor cacofònic, una mescla d’idiomes morts, clics insectoides i el lament del vent a través d’esquerdes dimensionals. La pressió continuava augmentant, i Elías sentia que els seus propis pensaments començaven a deshilvanar-se, com si la realitat mateixa perdés la seva cohesió.
"La ferida s’ha de tancar", sisejà una de les veus incorpòries, més a prop del que Elías hagués volgut. "O prefereixes unir-te a l’eco del teu avi?"
Per un instant, en la penombra dansaire, cregué veure la figura de Damià Ferrer, no com un fantasma, sinó com una imatge atrapada en un vidre distorsionat, el seu rostre una màscara de terror i penediment eterns. Era un avís.
"Què intentava salvar?", cridà Elías, més a la foscor que a les presències. Necessitava entendre. Si havia de morir o perdre’s en el temps, almenys volia saber per què.
Un silenci momentani caigué sobre el soterrani, un silenci tan profund que feia mal. Després, una imatge es projectà en la seva ment, no com un record, sinó com una impressió directa i vívida. Veié Menorca, no la turística i assolellada, sinó una versió futura, desolada i grisa. La mar havia avançat, cobrint gran part de la illa. El Far de Cavalleria seguia dret, però era una ruïna solitària en un món mort, i quelcom fosc i massís planava al cel contaminat damunt seu. Una catàstrofe. No natural, sinó una conseqüència.
"Ell veié la culminació de la vostra trajectòria," murmurà la veu, amb un deix d’allò que podria haver estat desdeny, o potser una freda objectivitat. "Una entre moltes possibilitats. Intentà alterar-la. Crear una nova branca. Però totes les branques d’un arbre malalt porten la mateixa malaltia."
La màquina al centre de la sala vibrà amb més força. Les peces desmuntades levitaren lleugerament, girant i encaixant amb una precisió antinatural. Els Col·leccionistes no només custodiaven el temps, també semblaven entendre la seva mecànica, o si més no la de la creació de Damià.
"La paradoxa," digué Elías, comprenent de cop. "La paradoxa de l'avi... Si ell evitava la catàstrofe, la raó per bastir la màquina, per tornar enrere, desapareixeria. Crearia un bucle sense fi, una ferida que mai curaria."
"Exacte," concedí la veu. "Un cercle viciós. I la teva presència aquí, la teva sang, la teva connexió amb el creador... l’alimenta."
Elías s’adonà llavors de la terrible veritat. No era només un observador. Era una peça clau. El seu avi no només havia quedat atrapat; havia deixat una mena d’àncora genètica, una ressonància que mantenia la ferida oberta, esperant potser que algú com Elías la trobés. Però amb quin propòsit? Per tancar-la o per completar-la?
Recordà la frase de Damià: "El temps no és una línia recta, sinó un cercle viciós que devora els seus fills." I la serp mossegant-se la cua. L’Ouroboros.
"Què volen de mi?", preguntà Elías, la seva veu a penes un fil.
"Que trenquis el cercle. O que el completis," respongué la veu, enigmàtica. "L’elecció no és nostra. Nosaltres només observem i recollim els fragments."
En aquell moment, una idea desesperada i terrible florí en la ment d’Elías. Els diaris. La Nit de Sant Joan. La màquina. El seu avi havia fallat en intentar canviar el passat o el futur. Però, i si la clau no era canviar-lo, sinó acceptar-lo, o potser... sacrificar una part per salvar el tot?
Mirà la màquina, que ara semblava gairebé assemblada, brillant amb una llum interna pàl·lida i malaltissa. Si Damià l’havia usada per intentar alterar un esdeveniment futur catastròfic, potser Elías podria usar-la per... què? Enviar un avís? Destruir la pròpia investigació del seu avi abans que comencés, arriscant-se a la seva pròpia inexistència? La paradoxa era un nus gordià.
Però llavors recordà una altra cosa: la clau de llautó. La que havia obert la porta del soterrani. Semblava irradiar una estranya fredor. La tragué de la butxaca. En la tènue llum fosforescent, veié que no era només llautó. Tenia incrustacions d’un material més fosc, gairebé negre, que no reconegué. I el símbol de l’Ouroboros estava gravat al seu cap.
Aquesta clau no era només per a una porta física.
I si Damià, en la seva desesperació, havia creat un tallafocs, una manera d’aïllar la ferida temporal, però necessitava algú de la seva pròpia sang, en el moment adequat –la Nit de Sant Joan– per activar-lo?
"Hi ha una manera de contenir-ho," digué Elías, més per a si mateix que per a les entitats. "El meu avi... deixà una darrera peça."
Les figures ombrívoles semblaren inclinar-se cap a ell, expectants.
Amb la clau a la mà, s’acostà a la màquina. Hi havia una ranura al panell de control que abans no havia notat, o que potser només s’havia manifestat ara. Tenia la forma exacta de la clau.
Aquesta era l’elecció. Completar la feina del seu avi, fos quin fos el seu terrorífic propòsit final, o intentar segellar la ferida, fins i tot a risc de quedar atrapat ell mateix, o de desfermar quelcom pitjor.
"El temps devora els seus fills," recordà. Potser era hora d’oferir un sacrifici.
Amb un crit que fou alhora de desafiament i de por pura, Elías introduí la clau de llautó a la ranura i la girà.
Hi hagué un llamp enlluernador de llum blavosa, un so com el d’un milió de vidres trencant-se alhora, i una ràfega de vent glaçat que escombrà el soterrani, apagant fins i tot la lluentor de la floridura. Elías sentí com si el desfessin en mil direccions alhora, i després... res.
Quan la consciència tornà, parpellejant, el soterrani estava en silenci. La màquina estava de nou desmuntada, coberta de pols, com si ningú l’hagués tocada en dècades. La floridura havia desaparegut. Els diaris jeien on els havia deixat, però semblaven més vells, més fràgils.
Sortí trontollant del far. El sol del matí de Sant Joan banyava el promontori. La mar era d’un blau brillant i tranquil. Les gavines volaven en cercles peresosos damunt les ones. Tot semblava... normal. Massa normal.
A la casa, hi trobà una nota sobre la taula de la cuina, escrita amb una cal·ligrafia tremolosa que reconegué dels diaris del seu avi. No hi era abans.
Deia: "Gràcies. El cercle és trencat, però l’eco roman. Compte amb les marees. Ell sempre observa des del fons."
Devall, un petit dibuix de l’Ouroboros, però aquesta vegada, la serp no es mossegava la cua. Hi havia un petit espai entre el seu cap i el seu final.
Elías no sabia si havia salvat quelcom o simplement havia canviat la naturalesa de la presó. L’amenaça còsmica insinuada pel seu avi seguia allà defora, en les profunditats. I la frase "Ell sempre observa" gelava la sang. La ferida era tancada, potser. Però la cicatriu, i el que aguaitava més enllà d’ella, continuava sent un misteri aterridor. La seva aventura a Cavalleria, comprengué amb una calfred, estava lluny d’haver acabat. Només havia passat a una nova i més subtil fase del malson.
No hay comentarios:
Publicar un comentario